
Últimamente, en los talleres de escritura que he hecho, hemos trabajado mucho la escritura automática. Escribir sin controlar tanto. Sin corregir cada frase antes de que exista. Sin exigirle al texto que sepa desde el principio adónde va.
Me gusta esa idea de dejar que la mano piense antes que la cabeza. Que aparezcan imágenes, recuerdos, frases sueltas, listas. Que el texto respire a su manera.
El texto que comparto hoy salió así. Sin mapa. Sin demasiada corrección. En la lengua que siempre me permite pensar más cerca del cuerpo que de la cabeza. No sé si habla de escribir, de respirar, de fingir, de la muerte o de la infancia. Quizás de todo eso. Quizás de nada en concreto. Pero apareció, y decidí no ordenarlo demasiado.
I write entirely to find out what I’m thinking, what I’m looking at, what I see and what it means.
Escribo para descubrir qué pienso, qué estoy mirando, qué veo y qué significa.
Joan Didion, Why I Write
Escritura automática
En el último taller en las galerías Hauser&Wirth (tan recomendable una visita si estás en Menorca), tratamos una forma de escritura japonesa llamada zuihitsu, que suele traducirse como “dejar correr el pincel”. Uno de sus grandes ejemplos es El libro de la almohada, de Sei Shōnagon, una dama de la corte japonesa que, alrededor del año 1000, fue anotando pensamientos, listas y observaciones de una belleza afiladísima.
Me fascina pensar que, hace más de mil años, una mujer ya escribía así: mezclando lo importante con lo aparentemente mínimo, dejando que una cosa llevara a la otra, sin pedirle permiso a la estructura. Quizás escribir también sea eso. Confiar en que algo aparece cuando dejamos de sujetarlo tan fuerte.
Respirar com si m’hi anàs la vida
Escric, escric, escric.
No pens i escric sobre cossos i persones que no conec, caminant per ciutats i nedant a aigües que no existien. Ara ja sí.
Escric bajanades.
Absurditats.
Els missatges van entrant, fent encendre la pantalla del meu mòbil.
Les persones tenen xerrera, els matins.
Invent respostes curtes. Breus.
Som el tipus de persona que ofereix ajuda, que somriu, que creu.
Fingesc tota l’estona.
Pens en aquestes paraules, arribant a les teves mans, guaitant dins els teus ulls clars, ajupint-se en un racó de la teva ment.
Són històries esbojarrades que no parlen de mi. Això ho faria tot més senzill.
Ara m’asseuré a respirar.
Respirar, respiram tota l’estona, però no així com ho faré.
Ara respiraré com si m’hi anàs la vida. M’entens?
Com si no fos una dona que respira tot el dia. Com si només pogués ser ara. Entre escriure i triar un sofà, el deure de respirar.
Innnnnspira.
Eeeeespira.
Espirar és morir?
Crec que sí. Tots ens morim una mica, cada dia.
A l’estiu més. Tothom ho sap. A l’estiu ens morim més aviat.
Record on estiuejava de petita i pens que és un bon lloc per morir.
Sobre l’arena negra i banyada, els braços de mumare i els bistecs de la meva padrina.
Sí. No cerquis més. Aquell és un bon lloc per morir.
Cuando el texto termina
Hay textos que no vienen a resolver nada.
Solo a acompañar una sensación, abrir una pregunta o dejar una imagen suspendida unos minutos más de lo habitual.
Este es uno de ellos.
Gracias por llegar hasta aquí.
¡Nos leemos!